PASSA EL TEMPS….

Aquesta setmana un dels meus nebots ha fet 18 anys. I ja en van 4 de 7!!!! Ja tinc més nebots majors d’edat que menors.... Que grans ens anem fent, no??? Sembla que va ser ahir que va néixer (com dirien les àvies...) i ara ja estudia a la universitat, ja podrà treure’s el carnet de conduir i també, perquè no tenir-ho present: també podrà votar!!!!

Aquestes ocasions em fan parar alguns moments i valorar el temps. El temps que dia a dia se’ns escorre per les mans i que no podem recuperar. És en moments així en que em plantejo quins són els objectius del dia a dia, de les paraules i dels actes que estic duent a terme cada dia.

És evident que enguany, des d’ara fa 4 mesos (des del 16 de juny), la meva vida ha donat un tomb i per tant les coses que he de fer, com les he de fer i les conseqüències que comporten han canviat força. Ara principalment, exerceixo la meva professió de professora: tinc, en directe, uns 120 alumnes que setmanalment esperen de mi que els eduqui, que els instrueixi i que els aporti coses noves. Ells encara no ho saben (o no ho volen saber), però de ben segur que alguna de les coses que ara senten i a vegades escolten o que comparteixen, els servirà en el moment més inesperat. La meva seguretat en que això serà així, fa que cada dia em proposi donar el millor de mi, que cada dia em plantegi la responsabilitat que aquesta tasca em suposa i per tant hi esmerci tot el meu esforç.

Paral·lelament, segueixo essent regidora del meu Ajuntament. Segueixo, ara des de l’oposició, intentant que la Garriga funcioni cada dia millor. De vegades però, aquest objectiu em queda una mica desfigurat. Trobo a faltar que se’m demani més la meva col·laboració, i a vegades fins i tot penso que aquesta participació es veu com una amenaça. Suposo que les meves intervencions, les meves formes de fer-ho i perquè no, fins i tot els moments en que ho vull fer, es poden haver interpretat com amenaces. Amenaces que m’ha semblat entendre per intervencions escoltades o escrits llegits que es fonamenten en suposats objectius de poder, per la meva part. Però puc garantir que no és així. La meva voluntat de servei als garriguencs, des de la responsabilitat que em pertoca, és absoluta i qui em coneix de prop sap que, vull ser útil, vull que la meva experiència serveixi per alguna cosa i evidentment vull que el meu treball i els meus esforços, junt amb la meva gent, serveixin per a sumar, mai per a restar.

El temps.... quantes coses pot comportar pensar en el seu pas... És bo de tant en tant pensar-hi un moment i a partir d’aquest punt, valorar com l’utilitzem i com treballem per a que no ens passi en va. Amb la rapidesa amb el que passa, és segur que val més arremangar-se de forma col·lectiva, actuar de forma consensuada i potser equivocar-se, que deixar que s’escapi, tot excusant-se amb suposicions o interpretacions sense fonament. Seria bo que tots i totes hi penséssim en algun moment.....